Michael Jackson

No puc dir res d'ell que no s'hagi dit ja, simplement vull dir ben alt que era un artista completíssim: bones cançons, bona veu, i el millor ballarí en el seu gènere.

Vull destacar la cançó You rock my world, és PERFECTA... no cal dir que val molt la pena veure el video amb el ball que hi fa.

Salut!

Avui es parla de Pedrolo

Fa molts anys vaig llegir algunes narracions de Manuel de Pedrolo, i fins ara no havia tornat a llegir-lo més (gran error). Crec que és la primera vegada que recomano un llibre sense haver-lo acabat, no cal, és d'aquells que amb unes quantes pàgines ja veus que val la pena. Hi ha alguns fragments en què m'hi sento molt identificat i aquesta complicitat m'anima sempre a seguir llegint, intentant inútilment que no s'acabi mai el llibre.

El llibre és "Avui es parla de mi", escrit el 1953 i publicat el 1966.

Sheer Heart Attack

El millor treball de Queen? Crec que ho puc dir sense cap mena de dubte. Hi tenim l'essència de Queen, inclassificable, amb cançons d'estils diferents però que totes juntes queden perfecte.

Brighton Rock... simplement, genial

Killer Queen, un clàssic.

Flick of the Wrist...Lily of the Valley...In the lap of the Gods "simplement" Queen!

Now I'm here... tot un himne del rock!

etc, etc...

És d'aquells discs que s'han d'escoltar d'una tirada, sencers, .... això si, ni que sigui la primera cançó (Brighton Rock) posa el volum a tot drap!!

Curiositat: és el primer CD que em vaig comprar (abans comprava cintes), un autoregal que em vaig fer el dia que vaig fer 14 anys (el 1994)... hi ha un abans i un després en la meva vida (musicalment parlant).

Who's next

Aquest treball de THE WHO és una obra mestra que sembla mentida que ja tingui 40 anys.

Baba O'Riley, Behind Blue Eyes, Won't Get Fooled Again, Getting in Tune, ... GRANS cançons.

Apa, a disfrutar!!

Foxtrot - Genesis

No tinc temps d'escriure, per variar.. però bé, el que us recomano ara s'ha d'escoltar, per tant... Només us dic, pels que no coneixeu Genesis, que l'estil és Prog-Rock.

A disfrutar!

Les intermitències de la Mort

Novel·la de José Saramago genial, com la majoria dels seus escrits. Com és habitual en les seves històries, planteja una situació inversemblant que li serveix per fer un retrat de la condició humana i que podria ser ben real si això passés de veritat. Com acostumo a dir en aquests casos, ja que és el que per mi defineix un bon llibre, us diré que es llegeix sol, un d'aquells relats que ens fan disfrutar no només de la lectura, sinó del que hi ha més enllà, de l'estímul que ens provoca dins nostre, cada u a la seva manera, però especial en tots els casos.

Temps de Revoltes i DEMOcràcia

Ja veurem com acabarà tot l'embolic de les revoltes del món àrab, sempre és bo que governs corruptes i dictatorials s'enfonsin. La meva pregunta és si cal arribar a aquests extrems de repressió als que han estat sotmesos aquests països durant dècades per tal que la massa digui PROU.
Ara vull que penseu en el nostre cas, España, Catalunya, en aquest cas tant se val, ja que depenem de totes dues. No només en temps de crisi, sempre, insisteixo, sempre els polítics es riuen de nosaltres constantment. Està clar que som uns privilegiats per viure en una democràcia, però hauríem de dir PROU definitivament a tantes injustícies, lleis toves, polítics aprofitats, esportistes que guanyen milions d'euros, etc... Potser ens hauríem de moure pel Facebook i eines similars per fer la nostra revolta contra els nostres "dictadors", els polítics. La unió fa la força. Crec que hem de passar ja a un model definitiu de societat, ja ha passat el periode de DEMO-cràcia (si em permeteu el símil informàtic) i passar ja a un entor real, ja que el periode de prova (DEMO) ha fracassat.

Eric Clapton

No cal que us parli de Clapton, simplement és un dels millors guitarristes de la història (alguns el situen en 4t lloc). Us recomano els seus directes, i també va fer un bon treball al concert d'homenatge a George Harrison "Concert for George".

Bottom

Gran serie protagonitzada per dos dels mítics Joves (The Young Ones). Dos petats de la vida, patètics, pàries ... genial.

L'origen del nom de la serie: Originally planned to call the series 'Your Bottom' - so that viewers would be heard to say such things as, "I saw Your Bottom on television last night" ;-p

Night Mist

Si els treballs de Milt amb la seva formació The Modern Jazz Quartet a partir dels anys 50 ja eren bons, aquest disc podria subtitular-se “Jazz sense defectes” ja que només conté el millor del Jazz, sense ritmes equivocats i amb melodia. Apte per a tots els públics, encara que no escoltis Jazz sovint, “Night Mist” et sorprendrà.

McCartney - Unplugged

Un acústic que sempre ve de gust escoltar... no tinc temps ara d'escriure més. Les paraules sobren, millor escoltar-lo.

Hola,

vull compartir amb vosaltres una lectura i dues pel·lícules.

El llibre és Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin de Vladímir Voinóvich.

L'autor va haver de publicar el llibre fora del seu país d'origen, Rússia, per la censura política d'aleshores. Tot i així, la publicació a l'estranger de l'obra li va costar l'expulsió del país i la pèrdua de la nacionalitat russa. El llibre va circular

 de forma clandestina però no es va publicar a terres russes fins després de la perestroika.

El llibre és una sàtira del sistema comunista a inicis de la Segona Guerra Mundial. Els personatges, la majoria militars comunistes, són borratxos, incompetents i corruptes. La burocràcia russa també rep la seva part i la desinformació dels dirigents causa malentesos molt divertits.

En fí, desitjo que us agradi.

Les pel·lícules són:

Dejad de quererme de Jean Becker.

Pel·lícula francesa molt desconcertant i plena d'una tensió que no és por, no és misteri, és una altra cosa. El final és genial.

Caminar sobre las aguas d'Eytan Fox

És una pel·lícula israelí ambientada en la vida actual que posa de manifest com l'holocaust encara és viu en la societat jueva. Hi ha molts paral·lelismes entre alemanys i jueus i palestins i jueus.

Libros del Asteroide

Hola una altra vegada,

també us vull recomanar alguns llibres que m'he llegit darrerament que m'han agradat molt. Tots són de l'editorial Libros del Asteroide. No és que jo tregui d'això cap benefici econòmic però es que és cert que els llibres que edita aquesta editorial són d'un alt nivell literari. 

Em vaig començar a enganxar a aquesta editorial quan vaig llegir la Trilogia Deptford de Robertson Davies. Em va agradar tant que vaig seguir amb el mateix autor llegint la Trilogia de Cornish. Per cert, ara han publicat la segona part d'aquesta trilogia.

Seguidament vaig llegir El maestro Juan Martínez que estaba allí de Manuel Chaves Nogales. Imagineu-vos un "bailaor" gitano que el va enxampar la Revolució Russa i va haver-se de buscar la vida.

L'altre que us recomano és El Pentateuco de Isaac d'Angel Wagenstein. És un llibre sobre la Segona Guerra Mundial ple d'ironia i d'humor que s'enfot dels tòpics jueus. Probablement un dels millors llibres que he llegit mai.

I finalment, el millor llibre que he llegit en molt de temps. És emocionant, optimista, entretingut, simplement brutal! En lugar seguro de Wallace Stegner. Un cant a l'amistat pura i desinteressada.

Fins la propera,

Màrius

Un altre cinema

Hola,

Si no trobeu cap pel·lícula que us agradi i esteu aburrits/des de veure sempre el mateix. Us recomano les següents pel·lícules. Són pelis de curta distribució que em van agradar molt. Totes quatre són molt diferents: una és divertida, l'altra intrigant, l'altra dramàtica i l'altra molt dura.

Per cert, les podeu trobar a les biblioteques de Barcelona.

- De fosa en fosa

- Contra la pared

- Next door

- 4 meses, 3 semanas, 2 días

Salut i república,

Màrius

Josep Maria Espinàs

M'acabo de llegir el seu llibre "El meu ofici". Molt recomanable, es llegeix en unes hores i transmet molt bé la seva personalitat. És un home senzill, intel·ligent, amb sentit de l'humor, amb qui m'agradaria haver parlat més estona i no només el parell de minuts que vaig conversar amb ell fa uns dies, ME'L VAIG TROBAR AL TREN!! Sort de la meva nòvia, que va ser qui es va dirigir a ell, jo sóc massa tímid de vegades, i li va demanar un autògraf. Ell, molt amable, ens va fer una dedicatòria.

Bona tria personal

Us recomano qualsevol escrit de Pere Calders que us caigui a les mans. Però podeu començar per la selecció d'històries curtes (la seva especialitat) que ell mateix va escollir "TRIA PERSONAL". Es llegeixen soles, narren fets inversemblants que resulten còmics i irònics, no pararàs de somriure i disfrutar llegint-les.

Sobre Pere Calders

Vicky Cristina Barcelona

de Woody Allen. Estats Units-Catalunya, 2008.

amb Rebecca Hall, Scarlet Johansson, Javier Bardem i Penélope Cruz.

Dues noies nord-americanes molt diferents entre elles, una formal i assenyada, i l'altra assedegada d'experiències sexuals i emocionals, la Vicky i la Cristina del títol, van de vacances a la ciutat també del títol, on coneixen un pintor 'latin lover' que les vol seduir. Aquest triangle amorós es converteix en rectangle quan entra en escena l'exdona del pintor, una passional artista que acaba d'intentar suïcidar-se.


L'esperada darrera pel·lícula de Woody Allen no fa altra cosa que tornar a decepcionar-nos en molts moments, i com estem gairebé acostumats des de fa uns anys.

Analitzaré, en un principi, els tres elements del títol (molt criticat, però per mí amb moltes reminiscències rohmerianes, aspecte que sembla repetir-se amb el to de la pel·lícula).

Barcelona
Comencem amb un excés de pel·lícula de postal, és com aquells fullets promocionals d'agència de turisme que un cop som a la ciutat ens costa reconèixer les fotografies amb la realitat, tot sempre és molt millor a les instantànies. Molt maco veure Barcelona, però...algú la reconeix? Bardem viu al Born, però l'entrada a casa seva sembla més propera a Pedralbes (per dir alguna cosa). Els correfocs semblen totalment inofensius. Els oncles d'una de les protagonistes viuen a Barcelona...però a on? En general els colors i tonalitats de la pel·lícula són més propers a la París amelienca que a la Barcelona de l'Hereu. Tan mediterrània ha volgut posar-nos Barcelona que, per aquells que la coneixem, ens ha semblat irreconeixible. Veiem més coses d'Oviedo que de Barcelona, com es nota que el senyor Roures no és asturià.

Vicky
Rebecca Hall és l'actriu menys coneguda de tot el repartiment, els noms de Bardem, Penélope i Scarlett la tapen des del principi (només cal veure el cartell del film). Però per a mi fa el paper més complex de tots quatre personatges i qui realment arrossega la part més interessant de la pel·lícula. Una interpretació molt creïble, sòlida i sobretot allunyada de clichés i histrionismes. Un personatge made in Allen.


Cristina
La Johansson és la noia americana amb tendències bohèmies "de pacotilla" i això ens ho deixa clar l'Allen gairebé des del principi. Una noia que s'autodenomina com a liberal, que vol experiències noves, que va contra corrent, etc...però que no deixa de ser molt més puritana que la seva companya, a la qui des del principi se'ns califica com la típica nord-americana. Aquesta antítesi és molt propera a la cervantina de Sancho Panza i Don Quijote amb la seva conseqüent evolució o involució. Un aspecte que sembla que Allen critica dels seus compatriotes. Els liberals realment no ho són tant...i els puritans tampoc.
L'Scarlett fa un paper molt fluix, excessivament previsible en l'actuació, i sense gaires matisos interpretatius, molt pla.

La pel·lícula com a conjunt no és una dolenta, tot i que té força moments ridículs (el Bardem que com a pintor es dedica a prendre notes artístiques al Parc Güell, les situacions on aquest obliga a la Pe a parlar en anglès quan està la Scarlett al davant...). La història no és del tot dolenta, però no sembla del Woody Allen que volem, no es nota cap dels seus tocs argumentals, ni el seu humor ni molt menys el seu estil. El principal problema és que en l'aspecte narratiu la pel·lícula dóna molts tombs, o li falta metratge o li sobra...hi ha subtrames que semblen una mica accelerades, on sembla que faltin uns minuts per poder creure't l'escena i la situació.

El personatge del Bardem és llastimós, no per la interpretació sinó pel seu fons, erràtic, desgraciat i que intenta vendre una imatge de guanyador.

i la Pe?doncs tots esperàvem una altra actuació lamentable de la noia, però no. No només augmenta, agilitza el ritme de la pel·lícula i té un paper molt allenià, sinó que a més ho fa bé. Recordant al seu paper d'histèrica (potser no és un paper) que tan bé va fer a una de les seves primeres pel·lícules Todo es mentira. Tota una sorpresa, agraeixes la seva aparició al film i esperes que torni a sortir en escena.

Tant el Bardem com la Pe te'ls creus més quan parlen en castellà, no sé si per la seva falta de domini de l'anglès, si perquè els moments en castellà són els més còmics i naturals o perquè estem acostumats a sentir-los hispànicament.

En definitiva, no és una pel·lícula horrorosa, no és una pèrdua absoluta de temps, però no és allò que pots esperar d'un director que ha fet meravelles com Annie Hall, Manhattan, Zelig, Delitos y faltas...

Passes l'estona, té moments divertits i la trama és més o menys d'interès...això sí, imprescindible veure-la en versió original...no sé com deuen solucionar determinats moments a la versió doblada.

Death Magnetic

Aquest darrer disc de METALLICA és per mi el millor. Els puristes defensaran potser que no hi ha res com els inicis, però crec que cauran en un tòpic. Aquest darrer disc torna a ser aquell Metallica que va desaparèixer el 1992 per tornar una miqueta el 2003 amb St. Anger (pel que fa a potència, no pas a so)... Death Magnetic torna als inicis de Metallica PERÒ MILLORANT MOLT EL SO... és brutalment perfecte.

Dopo Mezzanotte (Después de medianoche)

de Davide Ferrario. Itàlia, 2004.

amb Giorgio Pasotti, Francesca Inaudi, Fabio Troiano i Francesca Picozza

Martino és un noi tímid i solitari que treballa com a vigilant al Museu de Cinema de Torí. A les nits, durant les seves rondes, disfruta de la seva gran passió, el cinema. Amanda treballa a un petit restaurant de fast food, viu a La Falchera, l'extrarradi de la ciutat i somia amb una millor feina, una millor vida i una millor relació sentimental. L'Angelo, la seva parella, és un petit delinqüent que es dedica a robar cotxes i a fer petits "negocis" amb els seus dos socis. Una nit, l'Amanda, fugint de la policia després d'un petit conflicte amb un client, s'amaga al Museu i coneix a Martino. Aquest la cuida i la protegeix, alhora que li transmet involuntàriament la seva afició pel cinema. A partir d'aquest moment comença una extranya relació d'amor a tres bandes, on ella té en tot moment el poder de decisió, aspecte que enlloc de ser avantatjós resulta un greu problema.

Aquesta pel·lícula fuig del típic esquema de film romàntic avorrit i que no va més enllà del conflicte amb qui acabarà la noia?, aquí ens trobem per començar uns personatges perfectament escrits, amb un elevat grau de caracterització i on els fets que els fan actuar són molt més incisius que un m'agrada o no m'agrada. Els dos personatges masculins són a les antípodes l'un de l'altre, i la noia és ben just enmig. Té característiques d'un i de l'altre formant un triangle equilàter, està tan a prop d'un com allunyada de l'altre o viceversa. Però no només això és el que fa interessant la pel·lícula, ni molt menys, sinó el tractament de normalitat que fuig de la trascendència que molts cops ens trobem a aquestes històries (ajuda molt que la narració estigui feta per una veu en off en tercera persona per donar-li més d'un cop d'humor). Ningú mor d'amor i que tota experiència viscuda és positiva sembla que és el que ens vulgui transmetre el director.

I a això hem de sumar una fotografia excessivament naturalista (juga molt amb la puresa de les tonalitats fredes i les càlides) i un ús de la càmera en mà que ajuden a remarcar el realisme d'una pel·lícula que te la creus tant i et convenç des del primer moment que et fa sentir-te un altre personatge més per voler ficar cullerada als diàlegs o situacions. I no m'oblido de la importància de la Mole Antonelliana, fascinant i hipnòtica.

A continuació us poso uns quants fotogrames perquè també podeu comprovar el dualisme cromàtic amb el que juga constantment la pel·lícula.

Doneu un cop d'ull a aquest petit conte, val la pena.

Web encara activa de la pel·lícula: http://www.medusa.it/dopomezzanotte/

Joan Fuster

De moment, només he llegit dos llibres seus, però ja n'he tingut prou per verificar el que ja és sabut, que és un gran assagista.

http://www.uoc.edu/lletra/noms/jfuster/index.html

Beat Dis

Bé, quina millor manera de presentar-me aquí que amb una recomanació musical que segurament li agradarà a l'autor del blog.

Aquest grup electrònic d'origen hongarès és una barreja de diferents grups i estils (tampoc em feu gaire cas perquè sinó les expectatives seran impressionants) com ara Morcheeba, Portishead, Massive Attack i fins i tot en algunes cançons tenen un to una mica dels Asian Dub Foundation (sobretot la cançó Criminal).

us deixo un vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=MbPEM5eI0_g

i el seu myspace:

http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendid=204509365

apa!

que vagi de gust!