Bottom

Gran serie protagonitzada per dos dels mítics Joves (The Young Ones). Dos petats de la vida, patètics, pàries ... genial.

L'origen del nom de la serie: Originally planned to call the series 'Your Bottom' - so that viewers would be heard to say such things as, "I saw Your Bottom on television last night" ;-p

Night Mist

Si els treballs de Milt amb la seva formació The Modern Jazz Quartet a partir dels anys 50 ja eren bons, aquest disc podria subtitular-se “Jazz sense defectes” ja que només conté el millor del Jazz, sense ritmes equivocats i amb melodia. Apte per a tots els públics, encara que no escoltis Jazz sovint, “Night Mist” et sorprendrà.

McCartney - Unplugged

Un acústic que sempre ve de gust escoltar... no tinc temps ara d'escriure més. Les paraules sobren, millor escoltar-lo.

Hola,

vull compartir amb vosaltres una lectura i dues pel·lícules.

El llibre és Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin de Vladímir Voinóvich.

L'autor va haver de publicar el llibre fora del seu país d'origen, Rússia, per la censura política d'aleshores. Tot i així, la publicació a l'estranger de l'obra li va costar l'expulsió del país i la pèrdua de la nacionalitat russa. El llibre va circular

 de forma clandestina però no es va publicar a terres russes fins després de la perestroika.

El llibre és una sàtira del sistema comunista a inicis de la Segona Guerra Mundial. Els personatges, la majoria militars comunistes, són borratxos, incompetents i corruptes. La burocràcia russa també rep la seva part i la desinformació dels dirigents causa malentesos molt divertits.

En fí, desitjo que us agradi.

Les pel·lícules són:

Dejad de quererme de Jean Becker.

Pel·lícula francesa molt desconcertant i plena d'una tensió que no és por, no és misteri, és una altra cosa. El final és genial.

Caminar sobre las aguas d'Eytan Fox

És una pel·lícula israelí ambientada en la vida actual que posa de manifest com l'holocaust encara és viu en la societat jueva. Hi ha molts paral·lelismes entre alemanys i jueus i palestins i jueus.

Libros del Asteroide

Hola una altra vegada,

també us vull recomanar alguns llibres que m'he llegit darrerament que m'han agradat molt. Tots són de l'editorial Libros del Asteroide. No és que jo tregui d'això cap benefici econòmic però es que és cert que els llibres que edita aquesta editorial són d'un alt nivell literari. 

Em vaig començar a enganxar a aquesta editorial quan vaig llegir la Trilogia Deptford de Robertson Davies. Em va agradar tant que vaig seguir amb el mateix autor llegint la Trilogia de Cornish. Per cert, ara han publicat la segona part d'aquesta trilogia.

Seguidament vaig llegir El maestro Juan Martínez que estaba allí de Manuel Chaves Nogales. Imagineu-vos un "bailaor" gitano que el va enxampar la Revolució Russa i va haver-se de buscar la vida.

L'altre que us recomano és El Pentateuco de Isaac d'Angel Wagenstein. És un llibre sobre la Segona Guerra Mundial ple d'ironia i d'humor que s'enfot dels tòpics jueus. Probablement un dels millors llibres que he llegit mai.

I finalment, el millor llibre que he llegit en molt de temps. És emocionant, optimista, entretingut, simplement brutal! En lugar seguro de Wallace Stegner. Un cant a l'amistat pura i desinteressada.

Fins la propera,

Màrius

Un altre cinema

Hola,

Si no trobeu cap pel·lícula que us agradi i esteu aburrits/des de veure sempre el mateix. Us recomano les següents pel·lícules. Són pelis de curta distribució que em van agradar molt. Totes quatre són molt diferents: una és divertida, l'altra intrigant, l'altra dramàtica i l'altra molt dura.

Per cert, les podeu trobar a les biblioteques de Barcelona.

- De fosa en fosa

- Contra la pared

- Next door

- 4 meses, 3 semanas, 2 días

Salut i república,

Màrius

Josep Maria Espinàs

M'acabo de llegir el seu llibre "El meu ofici". Molt recomanable, es llegeix en unes hores i transmet molt bé la seva personalitat. És un home senzill, intel·ligent, amb sentit de l'humor, amb qui m'agradaria haver parlat més estona i no només el parell de minuts que vaig conversar amb ell fa uns dies, ME'L VAIG TROBAR AL TREN!! Sort de la meva nòvia, que va ser qui es va dirigir a ell, jo sóc massa tímid de vegades, i li va demanar un autògraf. Ell, molt amable, ens va fer una dedicatòria.

Bona tria personal

Us recomano qualsevol escrit de Pere Calders que us caigui a les mans. Però podeu començar per la selecció d'històries curtes (la seva especialitat) que ell mateix va escollir "TRIA PERSONAL". Es llegeixen soles, narren fets inversemblants que resulten còmics i irònics, no pararàs de somriure i disfrutar llegint-les.

Sobre Pere Calders

Vicky Cristina Barcelona

de Woody Allen. Estats Units-Catalunya, 2008.

amb Rebecca Hall, Scarlet Johansson, Javier Bardem i Penélope Cruz.

Dues noies nord-americanes molt diferents entre elles, una formal i assenyada, i l'altra assedegada d'experiències sexuals i emocionals, la Vicky i la Cristina del títol, van de vacances a la ciutat també del títol, on coneixen un pintor 'latin lover' que les vol seduir. Aquest triangle amorós es converteix en rectangle quan entra en escena l'exdona del pintor, una passional artista que acaba d'intentar suïcidar-se.


L'esperada darrera pel·lícula de Woody Allen no fa altra cosa que tornar a decepcionar-nos en molts moments, i com estem gairebé acostumats des de fa uns anys.

Analitzaré, en un principi, els tres elements del títol (molt criticat, però per mí amb moltes reminiscències rohmerianes, aspecte que sembla repetir-se amb el to de la pel·lícula).

Barcelona
Comencem amb un excés de pel·lícula de postal, és com aquells fullets promocionals d'agència de turisme que un cop som a la ciutat ens costa reconèixer les fotografies amb la realitat, tot sempre és molt millor a les instantànies. Molt maco veure Barcelona, però...algú la reconeix? Bardem viu al Born, però l'entrada a casa seva sembla més propera a Pedralbes (per dir alguna cosa). Els correfocs semblen totalment inofensius. Els oncles d'una de les protagonistes viuen a Barcelona...però a on? En general els colors i tonalitats de la pel·lícula són més propers a la París amelienca que a la Barcelona de l'Hereu. Tan mediterrània ha volgut posar-nos Barcelona que, per aquells que la coneixem, ens ha semblat irreconeixible. Veiem més coses d'Oviedo que de Barcelona, com es nota que el senyor Roures no és asturià.

Vicky
Rebecca Hall és l'actriu menys coneguda de tot el repartiment, els noms de Bardem, Penélope i Scarlett la tapen des del principi (només cal veure el cartell del film). Però per a mi fa el paper més complex de tots quatre personatges i qui realment arrossega la part més interessant de la pel·lícula. Una interpretació molt creïble, sòlida i sobretot allunyada de clichés i histrionismes. Un personatge made in Allen.


Cristina
La Johansson és la noia americana amb tendències bohèmies "de pacotilla" i això ens ho deixa clar l'Allen gairebé des del principi. Una noia que s'autodenomina com a liberal, que vol experiències noves, que va contra corrent, etc...però que no deixa de ser molt més puritana que la seva companya, a la qui des del principi se'ns califica com la típica nord-americana. Aquesta antítesi és molt propera a la cervantina de Sancho Panza i Don Quijote amb la seva conseqüent evolució o involució. Un aspecte que sembla que Allen critica dels seus compatriotes. Els liberals realment no ho són tant...i els puritans tampoc.
L'Scarlett fa un paper molt fluix, excessivament previsible en l'actuació, i sense gaires matisos interpretatius, molt pla.

La pel·lícula com a conjunt no és una dolenta, tot i que té força moments ridículs (el Bardem que com a pintor es dedica a prendre notes artístiques al Parc Güell, les situacions on aquest obliga a la Pe a parlar en anglès quan està la Scarlett al davant...). La història no és del tot dolenta, però no sembla del Woody Allen que volem, no es nota cap dels seus tocs argumentals, ni el seu humor ni molt menys el seu estil. El principal problema és que en l'aspecte narratiu la pel·lícula dóna molts tombs, o li falta metratge o li sobra...hi ha subtrames que semblen una mica accelerades, on sembla que faltin uns minuts per poder creure't l'escena i la situació.

El personatge del Bardem és llastimós, no per la interpretació sinó pel seu fons, erràtic, desgraciat i que intenta vendre una imatge de guanyador.

i la Pe?doncs tots esperàvem una altra actuació lamentable de la noia, però no. No només augmenta, agilitza el ritme de la pel·lícula i té un paper molt allenià, sinó que a més ho fa bé. Recordant al seu paper d'histèrica (potser no és un paper) que tan bé va fer a una de les seves primeres pel·lícules Todo es mentira. Tota una sorpresa, agraeixes la seva aparició al film i esperes que torni a sortir en escena.

Tant el Bardem com la Pe te'ls creus més quan parlen en castellà, no sé si per la seva falta de domini de l'anglès, si perquè els moments en castellà són els més còmics i naturals o perquè estem acostumats a sentir-los hispànicament.

En definitiva, no és una pel·lícula horrorosa, no és una pèrdua absoluta de temps, però no és allò que pots esperar d'un director que ha fet meravelles com Annie Hall, Manhattan, Zelig, Delitos y faltas...

Passes l'estona, té moments divertits i la trama és més o menys d'interès...això sí, imprescindible veure-la en versió original...no sé com deuen solucionar determinats moments a la versió doblada.

Death Magnetic

Aquest darrer disc de METALLICA és per mi el millor. Els puristes defensaran potser que no hi ha res com els inicis, però crec que cauran en un tòpic. Aquest darrer disc torna a ser aquell Metallica que va desaparèixer el 1992 per tornar una miqueta el 2003 amb St. Anger (pel que fa a potència, no pas a so)... Death Magnetic torna als inicis de Metallica PERÒ MILLORANT MOLT EL SO... és brutalment perfecte.

Dopo Mezzanotte (Después de medianoche)

de Davide Ferrario. Itàlia, 2004.

amb Giorgio Pasotti, Francesca Inaudi, Fabio Troiano i Francesca Picozza

Martino és un noi tímid i solitari que treballa com a vigilant al Museu de Cinema de Torí. A les nits, durant les seves rondes, disfruta de la seva gran passió, el cinema. Amanda treballa a un petit restaurant de fast food, viu a La Falchera, l'extrarradi de la ciutat i somia amb una millor feina, una millor vida i una millor relació sentimental. L'Angelo, la seva parella, és un petit delinqüent que es dedica a robar cotxes i a fer petits "negocis" amb els seus dos socis. Una nit, l'Amanda, fugint de la policia després d'un petit conflicte amb un client, s'amaga al Museu i coneix a Martino. Aquest la cuida i la protegeix, alhora que li transmet involuntàriament la seva afició pel cinema. A partir d'aquest moment comença una extranya relació d'amor a tres bandes, on ella té en tot moment el poder de decisió, aspecte que enlloc de ser avantatjós resulta un greu problema.

Aquesta pel·lícula fuig del típic esquema de film romàntic avorrit i que no va més enllà del conflicte amb qui acabarà la noia?, aquí ens trobem per començar uns personatges perfectament escrits, amb un elevat grau de caracterització i on els fets que els fan actuar són molt més incisius que un m'agrada o no m'agrada. Els dos personatges masculins són a les antípodes l'un de l'altre, i la noia és ben just enmig. Té característiques d'un i de l'altre formant un triangle equilàter, està tan a prop d'un com allunyada de l'altre o viceversa. Però no només això és el que fa interessant la pel·lícula, ni molt menys, sinó el tractament de normalitat que fuig de la trascendència que molts cops ens trobem a aquestes històries (ajuda molt que la narració estigui feta per una veu en off en tercera persona per donar-li més d'un cop d'humor). Ningú mor d'amor i que tota experiència viscuda és positiva sembla que és el que ens vulgui transmetre el director.

I a això hem de sumar una fotografia excessivament naturalista (juga molt amb la puresa de les tonalitats fredes i les càlides) i un ús de la càmera en mà que ajuden a remarcar el realisme d'una pel·lícula que te la creus tant i et convenç des del primer moment que et fa sentir-te un altre personatge més per voler ficar cullerada als diàlegs o situacions. I no m'oblido de la importància de la Mole Antonelliana, fascinant i hipnòtica.

A continuació us poso uns quants fotogrames perquè també podeu comprovar el dualisme cromàtic amb el que juga constantment la pel·lícula.

Doneu un cop d'ull a aquest petit conte, val la pena.

Web encara activa de la pel·lícula: http://www.medusa.it/dopomezzanotte/

Joan Fuster

De moment, només he llegit dos llibres seus, però ja n'he tingut prou per verificar el que ja és sabut, que és un gran assagista.

http://www.uoc.edu/lletra/noms/jfuster/index.html

Beat Dis

Bé, quina millor manera de presentar-me aquí que amb una recomanació musical que segurament li agradarà a l'autor del blog.

Aquest grup electrònic d'origen hongarès és una barreja de diferents grups i estils (tampoc em feu gaire cas perquè sinó les expectatives seran impressionants) com ara Morcheeba, Portishead, Massive Attack i fins i tot en algunes cançons tenen un to una mica dels Asian Dub Foundation (sobretot la cançó Criminal).

us deixo un vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=MbPEM5eI0_g

i el seu myspace:

http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendid=204509365

apa!

que vagi de gust!

Camí de les Esfinxs

Seguint amb el tema d'Egipte, comentar que el divendres dia 15 d'agost, és a dir, fa tant sols 4 dies, vaig llegir al diari AVUI (podria haver estat en qualsevol altre), la notícia del descobriment a la zona de Luxor (antiga TEBAS egípcia) a Egipte, de 4 esfinxs corresponents, segons els experts, als exemplars que formarien el Camí de les Esfinxs que portarien des del temple de Karnak (on ja hi ha varis exemplars) al temple de Luxor.
Ja se sabia per escrits (sobretot d'Heròdot, i altres "savis" de la Grècia antiga) que existia aquest camí, però al no haver-se trobat, es va suposar la seva desaparició al llarg del temps.
Ara, podem assegurar que aquest camí hi és, en tenim proves.

No aporta gaire més informació, però per qui ho prefereixi argumentar amb la font de la informació, aquí us deixo el link:

http://paper.avui.cat/article//cultura//136384/quatre/esfinxs/mes/luxor.html

Would you rather...?: Dilemes difícils de ponderar

En el meu darrer viatge a Boston vaig comprar aquest llibre, ideal per llegir si es té un nivell acceptable d'anglès i/o s'està amb les facultats mentals "alterades". El llibre només serveix per plantejar-se dilemes de difícil resolució, per exemple: preferiries (tu, lector masculí) tenir 17 testicles, o només un però del tamany d'un coco? Veuries una peli porno amb els teus pares, o una en la que sortissin els teus pares?

Com podeu veure, el nivell és ideal per l'estiu, una època en la que les cèl·lules es reblaneixen i normalment no estem predisposats a la lectura de l'Ulises de Joyce. La web del llibre té el mateix nivell, o sia que per unes "rises" no està malament.

A brave new world

És el llibre més conegut d'Aldous Huxley (en castellà, mal traduït com: Un mundo feliz). La idea és original (sobretot en l'època en què va ser publicat, el 1932) i tot i que en algun moment del llibre em va semblar una mica fluix, ja cap al final vaig comprovar que és un llibre que s'hauria de llegir tothom, tot està molt ben lligat, en ell no hi ha res per casualitat, no hi ha "palla", tot és necessari, o si més no, útil per enriquir el missatge que vol donar, és un crit a l'individualisme en el millor dels sentits.

Mahmud Ahmadineyad

Una nota biogràfica del president d'Iran:

Durante la guerra con Irak, Ahmadinejad fue instructor de los Basiji Mostazafan, una organización fundada en 1979 por Jomeini. Los basiji eran niños de hasta 12 años que estaban obligados a defender el regimen de Jomeini armados de una llave de plástico en el cuello, una llave que les aseguraba su entrada en el paraíso. Los niños eran utilizados para limpiar los campos minados. Se había intentado con asnos, ovejas y perros, pero éstos, al ver una explosión, se asustaban y huían. En cambio los niños plenos de fervor religioso y con sed de paraíso se ofrecían jubilosamente. Para evitar la dispersión de sus cuerpos, antes de entrar a los campos minados los niños se enrollaban en alfombras, para que sus partes permanecieran juntas tras la explosión. (En la actualidad, en Téhéran hay 1.250.000 personas pertenecientes a este movimiento.)

... i aquest home ha desenvolupat un programa nuclear, ... diu que només per generar energia, ... però després no es talla ni un pèl a manifestar el seu desig d'eliminar Israel... esperem que no passi res, però suposo que al final sempre acabaran pagant justos per pecadors; moriran innocents jueus, innocents iranís, etc...

Nacho Ares

Em considero un gran aficionat a la egiptología. Per això des de fa un temps m'estic llegint uns quants llibres sobre aquest tema. I m'ha cridat l'atenció un escriptor en particular: Nacho Ares.
Possiblement no és la referència per excel·lència sobre aquest camp, i jo particularment, fins i tot el trobo un pèl "friki" escrivint els seus llibres. Però m'agrada.
M'agrada el seu estil d'escriptura fluïda, els seus comentaris, i la composició dels seus llibres. En aquest cas, no puc saber si és una gran eminència en el camp (perquè no domino gens el tema), però el que diu és convincent, i això és molt important.
Així que si algú s'anima a llegir alguna obra seva, i vol compartir la seva experiència, que sàpiga que ho pot fer amb nosaltres en aquest blog.
Jo m'he llegit els títols "Arqueología de los dioses", i "El Enigma de la Gran Piràmide".
Per anar fent boca, us deixo el seu enllaç personal perquè hi feu un cop d'ull:

www.nachoares.com

It's time for a love revolution

Fins ara només tenia un disc de Lenny Kravitz, i coneixia algunes altres cançons, però després d'escoltar el seu darrer disc, tinc la necessitat d'aconseguir tota la seva discografia... a veure si em trobo més sorpreses agradables. La majoria de les cançons d'aquest darrer disc tenen regust dolç a 60s-70s... algunes amb clara influència de Led Zeppelin... no ho critico, al contrari, ho agraeixo, tot i que en alguns casos està a punt d'arribar al plagi, ... per exemple "Confused" em recorda massa el "clima" de "Since I've been loving you"

Estic força d'acord amb la següent crítica: http://www.musica.fanzinedigital.com/993_1-.html

Bobby Darin

Sinatra?...sí, era molt bo, però no podem oblidar Darin, la millor interpretació de MACK THE KNIFE, no em canso d'escoltar-la.

http://es.wikipedia.org/wiki/Bobby_Darin

The River

El Boss té molts bons discos, però ahir estava escoltant THE RIVER, i crec que val la pena destacar-lo especialment. Sense oblidar els altres grans àlbums que té, clar.

http://www.allmusic.com/cg/amg.dll?p=amg&sql=10:h9fyxqu5ldde