Vicky Cristina Barcelona

de Woody Allen. Estats Units-Catalunya, 2008.

amb Rebecca Hall, Scarlet Johansson, Javier Bardem i Penélope Cruz.

Dues noies nord-americanes molt diferents entre elles, una formal i assenyada, i l'altra assedegada d'experiències sexuals i emocionals, la Vicky i la Cristina del títol, van de vacances a la ciutat també del títol, on coneixen un pintor 'latin lover' que les vol seduir. Aquest triangle amorós es converteix en rectangle quan entra en escena l'exdona del pintor, una passional artista que acaba d'intentar suïcidar-se.


L'esperada darrera pel·lícula de Woody Allen no fa altra cosa que tornar a decepcionar-nos en molts moments, i com estem gairebé acostumats des de fa uns anys.

Analitzaré, en un principi, els tres elements del títol (molt criticat, però per mí amb moltes reminiscències rohmerianes, aspecte que sembla repetir-se amb el to de la pel·lícula).

Barcelona
Comencem amb un excés de pel·lícula de postal, és com aquells fullets promocionals d'agència de turisme que un cop som a la ciutat ens costa reconèixer les fotografies amb la realitat, tot sempre és molt millor a les instantànies. Molt maco veure Barcelona, però...algú la reconeix? Bardem viu al Born, però l'entrada a casa seva sembla més propera a Pedralbes (per dir alguna cosa). Els correfocs semblen totalment inofensius. Els oncles d'una de les protagonistes viuen a Barcelona...però a on? En general els colors i tonalitats de la pel·lícula són més propers a la París amelienca que a la Barcelona de l'Hereu. Tan mediterrània ha volgut posar-nos Barcelona que, per aquells que la coneixem, ens ha semblat irreconeixible. Veiem més coses d'Oviedo que de Barcelona, com es nota que el senyor Roures no és asturià.

Vicky
Rebecca Hall és l'actriu menys coneguda de tot el repartiment, els noms de Bardem, Penélope i Scarlett la tapen des del principi (només cal veure el cartell del film). Però per a mi fa el paper més complex de tots quatre personatges i qui realment arrossega la part més interessant de la pel·lícula. Una interpretació molt creïble, sòlida i sobretot allunyada de clichés i histrionismes. Un personatge made in Allen.


Cristina
La Johansson és la noia americana amb tendències bohèmies "de pacotilla" i això ens ho deixa clar l'Allen gairebé des del principi. Una noia que s'autodenomina com a liberal, que vol experiències noves, que va contra corrent, etc...però que no deixa de ser molt més puritana que la seva companya, a la qui des del principi se'ns califica com la típica nord-americana. Aquesta antítesi és molt propera a la cervantina de Sancho Panza i Don Quijote amb la seva conseqüent evolució o involució. Un aspecte que sembla que Allen critica dels seus compatriotes. Els liberals realment no ho són tant...i els puritans tampoc.
L'Scarlett fa un paper molt fluix, excessivament previsible en l'actuació, i sense gaires matisos interpretatius, molt pla.

La pel·lícula com a conjunt no és una dolenta, tot i que té força moments ridículs (el Bardem que com a pintor es dedica a prendre notes artístiques al Parc Güell, les situacions on aquest obliga a la Pe a parlar en anglès quan està la Scarlett al davant...). La història no és del tot dolenta, però no sembla del Woody Allen que volem, no es nota cap dels seus tocs argumentals, ni el seu humor ni molt menys el seu estil. El principal problema és que en l'aspecte narratiu la pel·lícula dóna molts tombs, o li falta metratge o li sobra...hi ha subtrames que semblen una mica accelerades, on sembla que faltin uns minuts per poder creure't l'escena i la situació.

El personatge del Bardem és llastimós, no per la interpretació sinó pel seu fons, erràtic, desgraciat i que intenta vendre una imatge de guanyador.

i la Pe?doncs tots esperàvem una altra actuació lamentable de la noia, però no. No només augmenta, agilitza el ritme de la pel·lícula i té un paper molt allenià, sinó que a més ho fa bé. Recordant al seu paper d'histèrica (potser no és un paper) que tan bé va fer a una de les seves primeres pel·lícules Todo es mentira. Tota una sorpresa, agraeixes la seva aparició al film i esperes que torni a sortir en escena.

Tant el Bardem com la Pe te'ls creus més quan parlen en castellà, no sé si per la seva falta de domini de l'anglès, si perquè els moments en castellà són els més còmics i naturals o perquè estem acostumats a sentir-los hispànicament.

En definitiva, no és una pel·lícula horrorosa, no és una pèrdua absoluta de temps, però no és allò que pots esperar d'un director que ha fet meravelles com Annie Hall, Manhattan, Zelig, Delitos y faltas...

Passes l'estona, té moments divertits i la trama és més o menys d'interès...això sí, imprescindible veure-la en versió original...no sé com deuen solucionar determinats moments a la versió doblada.