Dopo Mezzanotte (Después de medianoche)

de Davide Ferrario. Itàlia, 2004.

amb Giorgio Pasotti, Francesca Inaudi, Fabio Troiano i Francesca Picozza

Martino és un noi tímid i solitari que treballa com a vigilant al Museu de Cinema de Torí. A les nits, durant les seves rondes, disfruta de la seva gran passió, el cinema. Amanda treballa a un petit restaurant de fast food, viu a La Falchera, l'extrarradi de la ciutat i somia amb una millor feina, una millor vida i una millor relació sentimental. L'Angelo, la seva parella, és un petit delinqüent que es dedica a robar cotxes i a fer petits "negocis" amb els seus dos socis. Una nit, l'Amanda, fugint de la policia després d'un petit conflicte amb un client, s'amaga al Museu i coneix a Martino. Aquest la cuida i la protegeix, alhora que li transmet involuntàriament la seva afició pel cinema. A partir d'aquest moment comença una extranya relació d'amor a tres bandes, on ella té en tot moment el poder de decisió, aspecte que enlloc de ser avantatjós resulta un greu problema.

Aquesta pel·lícula fuig del típic esquema de film romàntic avorrit i que no va més enllà del conflicte amb qui acabarà la noia?, aquí ens trobem per començar uns personatges perfectament escrits, amb un elevat grau de caracterització i on els fets que els fan actuar són molt més incisius que un m'agrada o no m'agrada. Els dos personatges masculins són a les antípodes l'un de l'altre, i la noia és ben just enmig. Té característiques d'un i de l'altre formant un triangle equilàter, està tan a prop d'un com allunyada de l'altre o viceversa. Però no només això és el que fa interessant la pel·lícula, ni molt menys, sinó el tractament de normalitat que fuig de la trascendència que molts cops ens trobem a aquestes històries (ajuda molt que la narració estigui feta per una veu en off en tercera persona per donar-li més d'un cop d'humor). Ningú mor d'amor i que tota experiència viscuda és positiva sembla que és el que ens vulgui transmetre el director.

I a això hem de sumar una fotografia excessivament naturalista (juga molt amb la puresa de les tonalitats fredes i les càlides) i un ús de la càmera en mà que ajuden a remarcar el realisme d'una pel·lícula que te la creus tant i et convenç des del primer moment que et fa sentir-te un altre personatge més per voler ficar cullerada als diàlegs o situacions. I no m'oblido de la importància de la Mole Antonelliana, fascinant i hipnòtica.

A continuació us poso uns quants fotogrames perquè també podeu comprovar el dualisme cromàtic amb el que juga constantment la pel·lícula.

Doneu un cop d'ull a aquest petit conte, val la pena.

Web encara activa de la pel·lícula: http://www.medusa.it/dopomezzanotte/

Joan Fuster

De moment, només he llegit dos llibres seus, però ja n'he tingut prou per verificar el que ja és sabut, que és un gran assagista.

http://www.uoc.edu/lletra/noms/jfuster/index.html

Beat Dis

Bé, quina millor manera de presentar-me aquí que amb una recomanació musical que segurament li agradarà a l'autor del blog.

Aquest grup electrònic d'origen hongarès és una barreja de diferents grups i estils (tampoc em feu gaire cas perquè sinó les expectatives seran impressionants) com ara Morcheeba, Portishead, Massive Attack i fins i tot en algunes cançons tenen un to una mica dels Asian Dub Foundation (sobretot la cançó Criminal).

us deixo un vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=MbPEM5eI0_g

i el seu myspace:

http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendid=204509365

apa!

que vagi de gust!

Camí de les Esfinxs

Seguint amb el tema d'Egipte, comentar que el divendres dia 15 d'agost, és a dir, fa tant sols 4 dies, vaig llegir al diari AVUI (podria haver estat en qualsevol altre), la notícia del descobriment a la zona de Luxor (antiga TEBAS egípcia) a Egipte, de 4 esfinxs corresponents, segons els experts, als exemplars que formarien el Camí de les Esfinxs que portarien des del temple de Karnak (on ja hi ha varis exemplars) al temple de Luxor.
Ja se sabia per escrits (sobretot d'Heròdot, i altres "savis" de la Grècia antiga) que existia aquest camí, però al no haver-se trobat, es va suposar la seva desaparició al llarg del temps.
Ara, podem assegurar que aquest camí hi és, en tenim proves.

No aporta gaire més informació, però per qui ho prefereixi argumentar amb la font de la informació, aquí us deixo el link:

http://paper.avui.cat/article//cultura//136384/quatre/esfinxs/mes/luxor.html

Would you rather...?: Dilemes difícils de ponderar

En el meu darrer viatge a Boston vaig comprar aquest llibre, ideal per llegir si es té un nivell acceptable d'anglès i/o s'està amb les facultats mentals "alterades". El llibre només serveix per plantejar-se dilemes de difícil resolució, per exemple: preferiries (tu, lector masculí) tenir 17 testicles, o només un però del tamany d'un coco? Veuries una peli porno amb els teus pares, o una en la que sortissin els teus pares?

Com podeu veure, el nivell és ideal per l'estiu, una època en la que les cèl·lules es reblaneixen i normalment no estem predisposats a la lectura de l'Ulises de Joyce. La web del llibre té el mateix nivell, o sia que per unes "rises" no està malament.

A brave new world

És el llibre més conegut d'Aldous Huxley (en castellà, mal traduït com: Un mundo feliz). La idea és original (sobretot en l'època en què va ser publicat, el 1932) i tot i que en algun moment del llibre em va semblar una mica fluix, ja cap al final vaig comprovar que és un llibre que s'hauria de llegir tothom, tot està molt ben lligat, en ell no hi ha res per casualitat, no hi ha "palla", tot és necessari, o si més no, útil per enriquir el missatge que vol donar, és un crit a l'individualisme en el millor dels sentits.

Mahmud Ahmadineyad

Una nota biogràfica del president d'Iran:

Durante la guerra con Irak, Ahmadinejad fue instructor de los Basiji Mostazafan, una organización fundada en 1979 por Jomeini. Los basiji eran niños de hasta 12 años que estaban obligados a defender el regimen de Jomeini armados de una llave de plástico en el cuello, una llave que les aseguraba su entrada en el paraíso. Los niños eran utilizados para limpiar los campos minados. Se había intentado con asnos, ovejas y perros, pero éstos, al ver una explosión, se asustaban y huían. En cambio los niños plenos de fervor religioso y con sed de paraíso se ofrecían jubilosamente. Para evitar la dispersión de sus cuerpos, antes de entrar a los campos minados los niños se enrollaban en alfombras, para que sus partes permanecieran juntas tras la explosión. (En la actualidad, en Téhéran hay 1.250.000 personas pertenecientes a este movimiento.)

... i aquest home ha desenvolupat un programa nuclear, ... diu que només per generar energia, ... però després no es talla ni un pèl a manifestar el seu desig d'eliminar Israel... esperem que no passi res, però suposo que al final sempre acabaran pagant justos per pecadors; moriran innocents jueus, innocents iranís, etc...

Nacho Ares

Em considero un gran aficionat a la egiptología. Per això des de fa un temps m'estic llegint uns quants llibres sobre aquest tema. I m'ha cridat l'atenció un escriptor en particular: Nacho Ares.
Possiblement no és la referència per excel·lència sobre aquest camp, i jo particularment, fins i tot el trobo un pèl "friki" escrivint els seus llibres. Però m'agrada.
M'agrada el seu estil d'escriptura fluïda, els seus comentaris, i la composició dels seus llibres. En aquest cas, no puc saber si és una gran eminència en el camp (perquè no domino gens el tema), però el que diu és convincent, i això és molt important.
Així que si algú s'anima a llegir alguna obra seva, i vol compartir la seva experiència, que sàpiga que ho pot fer amb nosaltres en aquest blog.
Jo m'he llegit els títols "Arqueología de los dioses", i "El Enigma de la Gran Piràmide".
Per anar fent boca, us deixo el seu enllaç personal perquè hi feu un cop d'ull:

www.nachoares.com

It's time for a love revolution

Fins ara només tenia un disc de Lenny Kravitz, i coneixia algunes altres cançons, però després d'escoltar el seu darrer disc, tinc la necessitat d'aconseguir tota la seva discografia... a veure si em trobo més sorpreses agradables. La majoria de les cançons d'aquest darrer disc tenen regust dolç a 60s-70s... algunes amb clara influència de Led Zeppelin... no ho critico, al contrari, ho agraeixo, tot i que en alguns casos està a punt d'arribar al plagi, ... per exemple "Confused" em recorda massa el "clima" de "Since I've been loving you"

Estic força d'acord amb la següent crítica: http://www.musica.fanzinedigital.com/993_1-.html