Opinions i Reflexions: Dopo Mezzanotte (Después de medianoche)

de Davide Ferrario. Itàlia, 2004.

amb Giorgio Pasotti, Francesca Inaudi, Fabio Troiano i Francesca Picozza

Martino és un noi tímid i solitari que treballa com a vigilant al Museu de Cinema de Torí. A les nits, durant les seves rondes, disfruta de la seva gran passió, el cinema. Amanda treballa a un petit restaurant de fast food, viu a La Falchera, l'extrarradi de la ciutat i somia amb una millor feina, una millor vida i una millor relació sentimental. L'Angelo, la seva parella, és un petit delinqüent que es dedica a robar cotxes i a fer petits "negocis" amb els seus dos socis. Una nit, l'Amanda, fugint de la policia després d'un petit conflicte amb un client, s'amaga al Museu i coneix a Martino. Aquest la cuida i la protegeix, alhora que li transmet involuntàriament la seva afició pel cinema. A partir d'aquest moment comença una extranya relació d'amor a tres bandes, on ella té en tot moment el poder de decisió, aspecte que enlloc de ser avantatjós resulta un greu problema.

Aquesta pel·lícula fuig del típic esquema de film romàntic avorrit i que no va més enllà del conflicte amb qui acabarà la noia?, aquí ens trobem per començar uns personatges perfectament escrits, amb un elevat grau de caracterització i on els fets que els fan actuar són molt més incisius que un m'agrada o no m'agrada. Els dos personatges masculins són a les antípodes l'un de l'altre, i la noia és ben just enmig. Té característiques d'un i de l'altre formant un triangle equilàter, està tan a prop d'un com allunyada de l'altre o viceversa. Però no només això és el que fa interessant la pel·lícula, ni molt menys, sinó el tractament de normalitat que fuig de la trascendència que molts cops ens trobem a aquestes històries (ajuda molt que la narració estigui feta per una veu en off en tercera persona per donar-li més d'un cop d'humor). Ningú mor d'amor i que tota experiència viscuda és positiva sembla que és el que ens vulgui transmetre el director.

I a això hem de sumar una fotografia excessivament naturalista (juga molt amb la puresa de les tonalitats fredes i les càlides) i un ús de la càmera en mà que ajuden a remarcar el realisme d'una pel·lícula que te la creus tant i et convenç des del primer moment que et fa sentir-te un altre personatge més per voler ficar cullerada als diàlegs o situacions. I no m'oblido de la importància de la Mole Antonelliana, fascinant i hipnòtica.

A continuació us poso uns quants fotogrames perquè també podeu comprovar el dualisme cromàtic amb el que juga constantment la pel·lícula.